Castellano Català
Castellano Català
No descobreixo res de nou si dic que el projecte de Pla Director Territorial de l’Alt Penedès ha aixecat polèmiques i posicionaments enfrontats. Començant per la seva pròpia supeditació al Pla Director Metropolità, passant per qui confon el Pla Director Territorial amb un pla urbanístic o amb un pla d’infrastructures fins a l’actitud de molts alcaldes que demanaven moratòries industrials amb la boca petita i que ara, quan s’ha posat negre sobre blanc que alguns municipis no podran créixer, comencen a reivindicar la seva autonomia municipalista.
No pretenc amb aquest escrit posicionar-me sobre el Pla Director, ICV ja ho ha fet, però si que voldria ressaltar un dels aspectes que considero més interessants i que pot acabar sent, si es desenvolupa correctament, un punt d’inflexió en l’economia de Penedès. Em refereixo al polèmic tema de les compensacions intermunicipals a les que el Pla Director apunta encertadament, encara que sense aprofundir-ne gaire.
És evident que si volem tenir un territori endreçat, on la vinya sigui predominant i on el paisatge doni un valor afegit a la Marca Penedès no podem continuar amb el desgavell de polígons i poligonets proliferant a dojo per tota la comarca. A ningú se li escapa tampoc que les instal·lacions industrials representen per les arques municipals una bona font d’ingressos, ara per ara irrenunciables. Caldrà doncs establir alguna mena de compensació per aquells municipis que renunciïn voluntàriament a tenir polígons i per aquells que el Pla Director proposa dins de les zones de no creixement. Potser és una opinió personal, però tinc la impressió que de moment no hi ha, en general, massa interès per avançar per aquest camí. Els uns perquè no volen renunciar als ingressos directes que representa tenir un polígon i, els que estan en la zona de creixement perquè no tenen clar que hagin de compartir res en pro del paisatge o del medi ambient.
Estudis recents demostren que, en general, els polígons que tenim a la comarca, són de dimensions reduïdes, molts estan parcialment desocupats, i en general mal comunicats. Davant del fenomen creixent de deslocalitzacions que comencem a patir, continuar apostant per instal·lacions raquítiques i infradotades, capaces d’atraure només activitats logístiques, tan sols perquè ens reporta IBIs i IAEs no deixa de ser una miopia política que podem acabar pagant cara. Només un important salt qualitatiu en aquests equipaments podria atraure al Penedès activitats econòmiques d’alt valor afegit i difícilment deslocalitzables. Per això és important disposar de polígons d’altíssima qualitat. Amb una bona integració paisatgística, ben comunicats, amb un bon transport públic, amb serveis complementaris, botigues, restaurants, escoles bressol i amb infrastructures tecnològiques de primer ordre.
Cal també oferir a la comarca una alta qualificació laboral i mecanismes de formació continuada pels treballadors.
Les dimensions i les economies dels municipis penedesencs fan que difícilment un sol municipi pugui desenvolupar un projecte d’aquesta envergadura. L’esforç mancomunat de la comarca sí ho podria fer possible, però per això cal mirar una mica més enllà de la immediatesa i veure en els equipaments industrials alguna cosa més que una font de recaptació d’impostos.
Quan les ciutats eren petites i els mitjans de comunicació no existien, els ciutadans es trobaven a les places públiques i conversaven i debatien sobre els temes que els interessaven. És conegut que els grecs, bressol de la democràcia, es trobaven a l’àgora, on s’informaven, discutien i acabaven prenent decisions que determinaven el futur de les polis. Aquest mètode de comunicació natural, té diverses imperfeccions però té el gran avantatge de que permet la interactivitat immediata.
En l’esdevenir dels segles els sistemes de comunicació es van perfeccionar en quan a l’abast dels destinataris. Amb la premsa, la ràdio i la TV es pot arribar a milions de destinataris però la comunicació es produeix en un sol sentit i són molts pocs els ciutadans privilegiats que poden accedir a aquests mitjans per expressar les seves opinions.
Amb l’aparició de les TIC, i la globalització dels coneixements això comença a canviar. Ara a qualsevol persona li és possible enviar els seus missatges a través de la xarxa i que aquests siguin coneguts a qualsevol part del món. Aquest fet representa un avenç capdal cap a la lliure circulació d’idees i la democratització del pensament. La universalització dels missatges, és com deia un gran avenç, però aquesta dispersió tant gran representa en si mateixa una dificultat a l’hora d’accedir a un conjunt de missatges amb un cert denominador comú.
Els bloc ciutadans recullen el millor de tots els sistemes de comunicació. Per una banda permeten adreçar-te a multitud de destinataris a l’hora. Per altra banda aquests destinataris potencials no són tot el planeta sinó una comunitat reduïda, en aquest cas una ciutat, amb el que això suposa d’interessos comuns. En definitiva, podríem dir que després de dos mil cinc-cents anys l’esperit de l’àgora grega ha retornat de la ma de les noves tecnologies. Aprofitem-ho.
